EL LLIURE MERCAT NO SE’L CREUEN NI ELLS: LA MAFIA DE LES ETN A ESPANYA

Per Núria Gibernau Mitjana. Bilbao, 8 d’Abril de 2020.

Un feixista no és res més que un lliberal espantat

A les empreses transnacionals espanyoles, l’elit econòmica forma part de l’elit política tradicional o, en el millor dels casos, controla en gran mesura l’esmenat poder polític. Aquesta classe dirigent no és nova, de fet s’ha anat constituint i ha sigut resultat d’un entramat polític, jurídic, econòmic i cultural construït per les elits en els últims dos segles per a afavorir l’acumulació de capital d’una minoria. És per això que parlem de causes estructurals en les desigualtats del nostre país, ja que s’ha anat construint una arquitectura de la impunitat (Hernández, 2016) des de fa anys, amb la fi de protegir els interessos de la classe dominant. La classe política ha creat –i crea- legislacions ad hoc per assegurar el creixement econòmic de l’elit econòmica. Aquesta lògica és la que domina el món actual, creant cadenes de dominació, cosa que comporta inevitablement el lliberticidi dels pobles.

Algunes ETN espanyoles son Telefónica, Repsol o BBVA, les quals han espoliat territori llatinoamericà sense el més mínim remordiment, però també passa amb els grans empresaris hotelers nacionals, espoliant el propi territori, sobretot a les Illes Balears (reconeixem grans llinatges com Melià, Fuixà i Barceló), els quals van anar augmentant el seu poder i influència sobre la classe política i és així com, no només han destruït paradisos naturals amb megaconstruccions al territori de l’Estat espanyol, sinó que, ara que ja no queda gaire més per explotar, han anat en busca de nous nínxols de negoci –sobretot al Carib- per a saquejar i espoliar territoris aliens amb el fi últim de seguir augmentant en beneficis. Al final, per molt que es parli de lliuremercat i desregulació, això no deixa de ser una paradoxa ja que, com hem vist, per a que els mercats i els actius privats tinguin marge de maniobra és imprescindible crear una regulació específica per a que això sigui possible, evidentment sempre favorable a les elits politico-empresarials, en detriment de la ciutadania i el medi ambient. La precarització i flexibilització del treball o la devaluació salarial son els resultats més evidents de les activitats de les ETN, que cada cop recorren a estratègies més agressives.

La financiarització de l’economia fa que es compliqui l’exercici de cercar culpables, de posar nom i cognoms als responsables de la situació actual ja que és un entramat de poder, corrupció i manca de transparència tan brutal que complica la lluita contrahegemònica, tot i que no la fa impossible. Per si no en tinguéssim prou, les ETN estan emparades per tribunals internacionals d’inversió, els quals són eines de denúncia unilaterals -és a dir, la ETN pot denunciar a un Estat per no complir X acord, però mai a l’inrevés- on qui decideix si una mesura és justa o injusta ni tan sols està obligada a ser jutge. Tot i així, existeixen propostes alternatives per a intentar trencar la lex mercatoria actual. Per començar, existeix una urgència en crear unes corts internacionals que serveixin per a que els pobles puguin recórrer a denunciar ETN i als seus directius per la violació de drets humans, amb sancions efectives; però per fer-ho, és necessari que l’statu quo posi en valor la vida, que es recuperi la importància que té aquesta per sobre de l’acumulació de capital.

Una altra qüestió a destacar és com la Marca Espanya és un paraigües ideològic que legitima les activitats tèrboles d’aquestes empreses, sota el fals discurs de que generen riquesa per a tothom. La creació d’una única realitat possible legitima l’imperi de la violència amb la intensió de la supressió d’alternatives. És per això que des de les esquerdes que ens queden per a crear resistències el que cal és, justament, teixir xarxes socials i solidàries entre pobles, potenciant el recolzament mutu, re-localitzant l’economia, i així intentar evitar la colonització econòmica d’altres territoris per, d’aquesta manera, intentar resistir el cop d’estat financer que estem vivint.

Així mateix, la incapacitat del neoliberalisme de generar sentiment de pertinença i comunitat provoca una crisis d’existència. L’especulació i comercialització de la violència recolzada per les tecnologies de control són una eina per a generar beneficis econòmics privats a aquestes grans màfies. Urgeix la necessitat de polititzar la vida quotidiana com a primer pas per a crear resistència contra el poder hegemònic. Per altra banda, sense intenció de caure en la culpabilització de l’individu, sobre tot des d’Occident tenim la responsabilitat moral de lluitar contra aquest nou ordre mundial, començant per posar nom i cognoms, assenyalant i denunciant públicament els responsables de la continuació de l’espoli mundial, la lluita de sempre, proletari contra propietari, pobres contra rics. No podem oblidar que no hi ha amo sense esclau.


BIBLIOGRAFIA

Hernández, Juan; González, Erika y Ramiro, Pedro (2019). “Las empresas transnacionales y la arquitectura jurídica de la impunidad: responsabilidad social corporativa, lex mercatoria y derechos humanos”. Observatorio de Multinacionales en América Latina (OMAL) – Paz con dignidad. Euskal Herria.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s